L'autora
Najat El Hachmi (Nador, 2 de juliol de 1979)
és una escriptora catalana i mediadora cultural d'origen amazic. Estudià
filologia àrab a la Universitat de Barcelona i presentà un informatiu setmanal
en llengua amaziga a l'antiga emissora Catalunya Cultura. Actualment resideix a
Barcelona, on es dedica exclusivament a la literatura. Va ser guanyadora de
l'edició 2008 del Premi Ramon Llull de novel.la amb la novel.la L'últim patriarca, que ha estat traduïda
a set llengües. Va néixer a la ciutat marroquina de Nador quan el seu pare ja
havia emigrat a Catalunya, i als vuit anys va anar a viure a Vic gràcies al
reagrupament familiar. En aquesta ciutat va estudiar fins que es va matricular de
filologia àrab a la Universitat de Barcelona. A Vic va fer de tot: empleada de
la neteja, cuinera, monitora d'esports... fins a ser mediadora a la Delegació
d'Ensenyament de Vic.
Ha col·laborat
en alguns mitjans de comunicació com Catalunya Ràdio, i ha publicat articles al
diari El 9 Nou de Vic, a la revista
digital Esguard, en La Vanguardia i al Periódico de Catalunya d’on és col·laboradora habitual.
Va començar a escriure quan tenia dotze anys
i, des d'aleshores, no ha deixat de fer-ho, al principi com un entreteniment, i
més endavant com a mitjà per expressar inquietuds o per reflexionar i recrear
la pròpia realitat, acostant aquests dos mons als quals pertany. El seu primer
llibre, Jo també sóc catalana (Columna,
2004), estrictament autobiogràfic, aborda la qüestió de la identitat i del
procés d'arrelament al país que l'ha vist créixer des que va arribar a Vic, la
seva ciutat, quan tenia 8 anys. La novel.la que l'ha fet famosa, L'últim patriarca, va ser guanyadora del
Premi Ramon Llull de l’any 2008. La novella exposa la història d'un immigrant
marroquí que s’instal·la a la Catalunya central, un patriarca omnipotent, a
vegades dèspota, que es troba confrontat amb els canvis culturals que assumeix
la seva filla, que trenca amb la tradició d'origen i s'adapta als valors de la
nova societat en què viu. A començaments de 2011 es publica La caçadora de cossos, també una novel.la
en primera persona, en el qual aborda la temàtica de la sexualitat de manera
molt oberta. El 2015 publicà La filla
estrangera que va ser guanyadora del Premi Sant Joan de novel.la
Bibliografia
(2004) Jo també sóc catalana. Editorial
Columna.
(2008)
L'últim patriarca. Editorial Planeta.
(2008) «L'home que nedava», relat a la
recopilació El llibre de la Marató. Vuit relats contra les malalties mentals
greus. Editorial Columna.
(2011)
La caçadora de cossos. Editorial Planeta.
(2015) La filla estrangera. Editorial 62.
L'obra
La filla estrangera narra l’entrada en la vida adulta d’una noia nascuda al Marroc i criada en una ciutat d’interior de Catalunya. És la història de la seva rebel·lió personal, del dilema que comporta el fet de sortir o no sortir del món de la immigració i del dur conflicte intern que suposa trencar l’estret vincle emocional que la uneix amb la mare. La jove i brillant protagonista d’aquesta novel·la ha acabat l’etapa de l’institut i amb tan sols divuit anys ha de decidir si accepta el matrimoni arreglat amb el cosí que li proposa la mare o si marxa sola a Barcelona per desenvolupar el seu talent. Al llarg del relat, en què la llengua actua com a element actiu de la trama, símbol de les dificultats de comunicació i del xoc d’identitats, la noia reflexiona, entre moltes altres coses, sobre la llibertat, les arrels, les diferències generacionals o la complexa realitat personal, social i cultural que la condició d’immigrant imposa. I com qualsevol jove d’avui dia ha d’afrontar les limitacions de l’entorn i les dificultats per accedir al món laboral. Amb una veu narradora molt potent, que pren forma de monòleg, La filla estrangera és una novel·la familiar, una història en què la protagonista encara amb honestedat, determinació i valentia les contradiccions que marquen la seva vida. Una novel·la definida per la intensitat dels lligams afectius que ens uneixen a una terra, a una llengua i a una cultura.L’escriptora explica per què escriu:
Vaig néixer a Nador, a la zona rifenya del Marroc i vaig anar a viure a Vic quan tenia 8 anys. Són dos fets casuals però que em defineixen de la mateixa manera que em defineix ser mare, haver estudiat filologia àrab, haver realitzat feines molt diverses o haver treballat en l'àmbit de la immigració, però sobretot em defineix el fet d'escriure. No sabria entendre la meva vida ni entendre'm a mi mateixa sense l'escriptura i no sé si abans vaig aprendre a escriure o a definir-me. El que sí que sé és que gràcies a l'escriptura puc conjugar totes les peces que formen la meva identitat d'una manera més o menys harmònica i descobrir el que hi ha de conflictiu en cadascuna d'elles. Si la identitat fos un patchwork fet de diferents peces l'escriptura seria el mecanisme que em permet lligar-les
Per què escric? Primer em pensava que escrivia perquè havia llegit molt, com una conseqüència natural del fet de ser lectora voraç, però és evident que no tothom que llegeix escriu. Després em vaig pensar que escrivia perquè em sentia de dos llocs a l'hora i l'escriptura em permetia fer front al desassossec de no saber exactament d'on era i com havia de sobreviure a les contradiccions que aquest espai fronterer em comportava. Després vaig descobrir que simplement escrivia com a conseqüència del fet mateix de viure: a vegades les coses són tan inversemblants, tan xocants, tan incoherents i tan mancades de sentit que només a través de l'ordenació dels successos que comporta un text escrit se li pot trobar alguna mena de lògica. En algun moment també se'm va passar pel cap que escrivia per ser llegida, per comunicar alguna cosa a algú i, per tant, pal·liar el sentiment de solitud inherent a la mateixa existència. Finalment, escrivint la primera novel·la vaig descobrir que l'origen era més remot del que em pensava: el relat literari ja formava part de la meva vida des del principi de tot a través del que explicaven les dones del meu poble i escriure no és més que una forma de lligar i enllaçar maneres de relatar molt distants entre elles. Escrivint puc trobar punts en comú entre autors de tots els continents del planeta i les dones analfabetes del meu poble. Escric perquè és una necessitat. Escric per totes aquestes raons però sobretot perquè escriure és de les coses més plaents que faig a la vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada