MÉS Club de Lectura: Montserrat Roig: El temps de les cireres

L'autora

Montserrat Roig (Barcelona, 1946-1991), va ser narradora i periodista. Filla de l’escriptor Tomàs Roig i Llop, es llicencià en Filologia Romànica a la Universitat de Barcelona l'any 1966. Fou lectora de castellà a la Universitat de Bristol. Va exercir com a professora a les universitats de Glasgow i Phoenix i és un dels noms més representatius del grup d’escriptors que es van iniciar literàriament a finals del seixanta.

Autora d’èxit i compromesa amb la cultura catalana i amb el feminisme, es va donar a conèixer amb Molta roba i poc sabó (1971) (Premi Víctor Català, 1970), aquest primer recull de narracions inaugurava un cicle que va continuar amb tres novel·les: Ramona adéu (1972), El temps de les cireres (1977), premi Sant Jordi, 1976, L'hora violeta (1980). Les quatre obres, relacionades intertextualment per les protagonistes (les membres de les tres generacions de les famílies Ventura-Claret i Miralpeix), literaturitzen la història de la petita burgesia de l’Eixample barceloní des de finals del segle XIX fins als setanta del XX incident, sobretot en els darrers temps del franquisme.

El 1982 publica L’òpera quotidiana, protagonitzada encara, parcialment , per un Miralpeix. La novel·la La veu melodiosa (1987) i el contes d’El cant de la joventut (1989), en què bona part de la crítica va subratllar la maduresa literària assolida per l’escriptora que no va tenir més concrecions per la mort prematura de l’autora, que causà una forta commoció en el món de les lletres catalanes.

Féu treballs editorials i fou guionista i presentadora de diversos programes de televisió. Col·laborà en diverses publicacions setmanals com “Destino”, “Triunfo”, i diàries, “El Periódico” i l’“Avui”. També escriví textos literaris per a “Lletra de canvi” o “Els Marges”, entre d’altres.En la revista “Serra d'Or” va fer llargues entrevistes que posteriorment aplegà en els volums de Retrats paral·lels.

Paral·lelament a la seva obra literària ha treballat en diversos camps, entre els quals destaquem la biografia, Rafael Vidiella ,l'aventura de la revolució(1976); l'excel·lent Els catalans als camps de concentració nazis (1977); llibres de viatges com L'agulla daurada (1975) sobre la ciutat de Lenigrad, o l'assaig, amb llibres com ¿Tiempo de mujer? (1980). Cal destacar l’obra de reflexions sobre la creació des d’un punt de vista femení Digues que m'estimes encara que sigui mentida (1991) i el volum de memòries Un pensament de sal, un pessic de pebre. Dietari obert 1990-1991 (1992). La seva obra ha estat traduïda, a part de les principals llengües europees, al búlgar, hongarès, neerlandès, hebreu, rus i suec.

L'obra

El temps de les cireres és una novel·la centrada en un personatge, Natàlia -fil conductor del relat-, que retorna a Barcelona i més concretament al barri de l'Eixample, després d'haver viscut dotze anys a l'estranger, amb la intenció de reconstruir el que ha passat en el clos familiar, mentre ha estat absent, exiliada o auto exclosa d’un món que no era el seu.

El temps d'aquest exili és marcat per dues dates significatives: les execucions de Grimau i de Puig Antich. Natàlia, que es presenta com un personatge carregat amb un passat feixuc, efectua una indagació, la qual ens mena a conèixer les dones de la família Calvet i Miralpeix. Les seves relacions i les maneres en que unes i altres han encarat la vida.

Des de l'inici fins al final de la novel·la transcorre només una setmana, durant la qual es fa present a Natàlia, el passat i el present de la seva família: la retrobada amb el pare i l’esperança que s’albira en el jove Màrius, el nebot.

L'esquema triat, la saga familiar de tres generacions, és propi de la novel·la realista però la Montserrat Roig transcendeix el que aquest esquema podria tenir de simple. L'autora, a l'hora de descriure els personatges, ho fa a partir de les seves cases i de l'espai de la ciutat on es troben. La generació més antiga i la més mancada de recursos viu a l'Eixample, mentre que les capes que s'han enriquit habiten a la part alta de la ciutat; així, quan ella arriba, va a viure al pis de la seva tia, situat al carrer del Bruc; l'Harmonia, antiga mestra de la protagonista, viu en un petit àtic de la Diagonal, mentre que el seu germà viu en un dúplex al carrer Santaló i els pares de Sílvia han deixat el carrer Aribau per anar a viure a Pedralbes, és a dir, a la part alta de la ciutat.Tots aquests espais tenen una clara intencionalitat que va més enllà del realisme.